Renée Magritte (1898-1967). Carte Blanche, 1965
dijous, 10 / gener / 2008
dimarts, 8 / gener / 2008
Capítol I: La belladonna
(ficció; entrega 3 de 3, continuarà)
“... vaig maleir els deus, la seva indiferència, el seu impudor, i vaig desafiar-los invocant les paraules secretes, demanant misericòrdia, suplicant la mort. Ara sé que es pot perdre l’orgull i continuar viu, ara sé que les paraules secretes no tenen poder. Jo, Arnau d’Er, fill d’un llop gris i d’una dona mauritana, destinat a la llibertat o al ferro, m’assecava la sang bruta contra la pols d’una tàvega cristiana. Exhaust després de tres nits de fúria botxina, enlluernat pels ferros candents i bastonejat com una bestia, desvetllat per la palpitació fosca de l’odi, per la depredació dels malsons, sobresaltat per cada soroll ... Jo, Arnau d’Er sentia por de seguir viu. Durant aquelles jornades vaig comprendre que el temps de l’infern es un altra i no coneix el repòs.
Gent immunda m’havia traït en els boscos de Bor, aprofitant que havia dormit sota cobert a la seva cabana. Van avisar a la soldadesca del arquebisbe que entrà primer en silenci i després a grans crits, lligant-me i penjant-me a una perxa entre dos llops badats en canal per fer mofa del meu llinatge. I van celebrar plegats el resultat de la cacera, amb l’alegria tèrbola dels abjectes, mentre la truja de la família demanava que em badessin també a mi, o pidolava més monedes per la seva traiduria.
Sé que no hauria d’haver confiat mai en gent embrutida pel cristianisme, però em va retenir el cansament de tantes jornades, i un sentiment maligne de solitud que em va fer perllongar l’estada una nit. El darrer capvespre em vaig acostar a la pubilla mentre encenia el foc. Però no em va deixar parlar: “vagi-se’n, els llops el cridaven aquesta nit”. Jo també sentia que havia de marxar, però la melangia no em va permetre sentir la imminència del perill. I ara, només espero saber morir amb dignitat, contenint els borbolls de l’odi, el deslligament del desvari, recordant que al final de l’enviliment, vaig dibuixar una creu sobre el terra per implorà al deu dels cristians que em permetés ser l’espant de tot covard, o una espada assedegada o un príncep que pogués accedir al teu pati, a la teva taula, a la teva cambra... I el deu dels cristians em va concedir un somni on em desfeia en la deesa de les aiguesa, que potser erets tu.
Immòbil per a no multiplicar el dolor, vaig tancar els ulls sentint els embats de la febre, entre imatges fugisseres en les que m’abandonava a un marejol amb vents de llevant, dissolent-me com la sal en el cos inabastable i acollidor de les aigües. En el meu deliri em vaig enfonsar lentament en un oceà de colors, on jo era un nus de roure, gairebé ingràvid, a la deriva en aigües llum i policromia líquida, “Sóc un nus en l’arc celeste” –vaig pensar-; i també: “els colors de l’univers estan vius i acabaran per dissoldre’ns”. Els llums d’aquell oceà apareixien ordenats en estrats amb afinitats rítmiques i es fonien o separaven seguint pautes misterioses i ordenades que, en ocasions, podien evocar una cançó de flauta, la respiració dels bedolls en primavera o un foc assossegat. Però de sobta em vaig endinsar en un corrent més viu. La seva força era intensa, creixent, i va arrossegar-me definitivament. La velocitat d’aquell corrent va arribar a ser vertiginosa, i em permetia contemplar extasiat totes les formes i els jocs cromàtics d’aquell oceà de llum, que l’acceleració transformava en una galeria cònica, mentre el corrent es desintegrava en una sageta invisible, llençada més enllà dels salts d’aigua on desapareix el mar. Crec que vaig cridar de plaer, de pànic; crec que vaig cridar com mai tornaré a cridar, però cap veu sobresortia d’aquella explosió de llum que tot ho dissolia en la foscor resplendent de l’origen.
Potser el temps es va aturar per uns instants. En tot cas, quan vaig recuperar la consciència travessava un cel negre i transparent, acostant-me a una terra de sorra lluminosa. M'havia desintegrat: fins i tot aquella bombolla amb la que m'havia identificat en l'oceà de llum s'havia disolt. Era visualment imperceptible, res em diferenciava de l'entorn, però em sentia inequívocament identificat amb un punt que s'acostava a la velocitat del silenci a prop d'unes dunes on aletejava mandrosament un àliga policroma i gegant. Ja a prop, vaig contemplar aquell ocell aixecant núvols de sorra fina, i vaig observar extasiat i serè que tots els colors de l’unvers rutilaven des de les seves plomes, desde cada una de les seves plomes. Crec que cada ploma era diferent de la resta i en cada una d¡elles es reproduia la policromia de l'univers. Jo sabia que l’àliga de llum era un dels atributs del deu, però en aquell instant tot era indiferent o perfecte, i no vaig sentir el dessig de parlar, de demanar, de preguntar res.
Continuarà
dimarts, 1 / gener / 2008
divendres, 2 / novembre / 2007
Introducció II
INTRODUCCIÓ
(ficció; entrega 2 de 3)
No es coneix l'estudi sistemàtic del lligal que s'anuncià d'antuvi, però les insinuacions sobre una ocultació de l'informe "per part de les autoritats franquistes" no resulten convincents: és força més versemblant que no s'encarregués cap estudi. I, pel que fa a les autoritats, potser hauria de parlar-se d'ignorància més que no pas d'ocultació. De fet, el propi alcalde de Barcelona, en Josep Maria de Porcioles, va contribuir involuntàriament a la notorietat de l'obra al interesar-se pel manuscrit i suggerir que es diposités a la Biblioteca Arús. Aquest suggeriment no va passar desapercebut: dipositar el manuscrit en una bibliotèca especialitzada en maçoneria presuposava un dictamen sobre el seu origen, i contribuía a un debat més general sobre la funció de la Biblioteca Arús que havia estat tancada al públic desde finals de la Guerra Civil. El diari de Falange Española a Barcelona, la Solidaridad Nacional, advertí d'immediat que "puede ser necesario estudiar la pornografia masónica como se estudia la tuberculosis, pero no debe tolerarse su difusión como no se tolera la propagación de las infecciones". Les interpretacions desaforades que han acompanyat les presentacions de El llibre de les herbes d'encís encara s'inspiren en aquest despropòsit: el manuscrit tindria un origen mistèric i seria portador de misatges perturbadors.
L'any 1982, vaig coincidir a Vilafranca del Penedès amb el que havia estat secretari personal de l'alcalde Porcioles, en José Tarín-Iglésias. Tenia l'aspecte senatorial de la gent gran que ha influït sobre el poder, en aquest cas amb responsabilitats destacades també a la premsa, i amb una sensibilitat de bibliòfil inusual en aquells ambients; ell mateix disposava d'una biblotèca privada que acabaria llegant a l'Ajuntament de Vilafranca. Era doncs comprensible que se li atribuís alguna participació en les primeres decisiones sobre El llibre de les herbes d'encís, però em va soprendre afirmant que desconeixia el manuscrit i no recordava que aquell assumpte hagués estat objecte d'atenció per part de l'Alcaldia. Va ser taxatiu, afegint que la notorietat d'El llibre de les herbes d'encís li semblava congruent amb l'interés per les obres menors que sempre havia caracteritzat al nacionalisme català. I amb un gest fatigat va afegir que alguns voldrien escriure la historia del cava sense parlar del champagne.
Potser s'ha de reconéixer que El llibre de les herbes d'encís és una obra menor, però les influències que enregistra no remeten massa lluny. Poden localitzar-se en el modernisme literari català i, de manera mediata, en la Renaixença o en el Felibritge occità. El manuscrit sembla reflectir la reacció d'un escriptor romàntic contra el realisme social del segle XIX . Gairebé ens atreviríem a afirmar que es tracta d'un autor que havia freqüentat a Tolstoi i a Eliseo Reclús, i que reivindicava l'Edat Mitja de manera heterodoxa, proposant una mística del amor compatible amb la voluptuositat. Les referències a altres fonts, com ara la literatura provençal (1) o els comptes i llegendes d'origen popular no s'ha documentat. En aquest últim punt, l'equip d'en Jaume Vila, de la Universitat de Girona, va explorar minuciosament la pista de l'Ariège (una anotació del propi lligall citava inespecíficament informants de Merenç les Vals i de Porta) sense poder establir cap paralel·lisme significatiu entre el manuscrit i les tradicions narratives pirinenques (Vila, J. et al., 2005).
Tampoc s'han pogut respaldar les pretensions d'haver trobat rastres o citacions de El llibre de les herbes d'encís en manuscrits medievals o en catàlegs de llibres anteriors a la impremta(2). Probablement l'única iniciativa d'interès en aquest àmbit consistiria en traduir i analitzar críticament el manuscrit àrab XL de la col·lecció Gayagos, que és un dels que han estat citats més sovint en aquest context. Aquesta obra, atribuida a un herborista anònim del segle XI, o de principis del XII, es custodia actualment a la biblioteca de la Real Academia de Historia, a Madrid, i de moment només se la coneix a partir d'alguns estractes que va publicar en castellà el doctor Asín Palacios. A l'espera de la seva traducció completa en sembla improcedent alimentar cap més especulació al respecte.
Per la resta, es conserva una dedicatòria que permet sospitar que el llibre constituia un present cortés i secret a una dama (3). Vegem el text actualment custodiat a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. En aquesta edició s'ha normalitzat l'ortografia i s'han corregit les formes gramaticals o lèxiques impròpies que apareixien en l'escrit original:
(1) S'ha arribat a afirmar l'existència de quatre corrents o "carismes" literaris a l'Edat Mitjana europea: la matèria de França (els cantars de gesta), la matèria de Bretenya (les novel·les artúriques), la matèria de Roma (les tradicions literarias de l'antiguetat) i, finalment, la matèria d'Occitània que reculliria no únicament la poesia provençal, sino també narracions alegòriques dels procesos d'iniciació dels fideis d'amor. El llibre de les herbes d'encís seria un dels pocs textos conservats d'aquesta tradició .
(2) S'ha arribat a considerar la possible desaparició d'un manuscrit original d'El llibre de les herbes d'encís en l'incendi de la bibliotèca de EL Escorial de 1671, però tampoc s'han aportat daes que jsutifiquin aquesta especulació. Cfr. Zarco Cuevas, Fray Julian, Catálogo de los manuscritos catalanes, valencianos y portugueses de la Biblioteca de El Escorial, Madrid, Tipografía de Archivos, 1932. Veure també v.gr. Madurell i Marimon, Josep Maria, Manuscrits en català anteriors a la impremta (1321 - 1474), Barcelona, 1974.
(3) Ens hem de distanciar explícitament dels autors que atribueixen l'elaboració de El llibre de les herbes d'encís a montsenyor Enric Reig i Casanova, arquebisbe de València de 1920 a 1921. Aquesta atribució, realitzada amb intenció polèmica en el butlletí la Societat Teosófica de Catalunya (núm.7/III, 2004) no té cap fonamentació documental. Igualment especulatius, són els intents de traçar paral·lelismes entre l'autor anònim de El llibre de les herbes d'encís i l'astrònom català Josep Comes i Solà.
divendres, 26 / octubre / 2007
Medicamentum compositum
El Dioscòrides Llatí
Estampa del còdex Chig. F VII.158, Bibliotèca Apostòlica Vaticana
Dioscòrides-Pedanio, de Anazarbo (Cilicia), El Grec, segle I dC
dimarts, 11 / setembre / 2007
El llibre de les herbes d'encís 1
El rastre de les paraules
Autor desconegut, s'agrairà informació al respecte.
Reproduida de http://cuandovengalanoche.blogspot.com/
Introducció I
A Eulàlia Petit
INTRODUCCIÓ
(ficció; entrega 1 de 3)
L'ùnic exemplar conegut de El llibre de les herbes d’encís va ser trobat l’any 1966 a la Secció de Gravats Populars de l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona. Els funcionaris del centre van detectar casualment una carpeta no catalogada que va rebre la divisa “Pendiente de dictamen; HE, 1/04.66”. A la caràtula apareixia cal·ligrafiat el títol de l’obra amb una anotació manual al peu, en català: “Informants de Merenç de les Valls i Porta”. I a l'interior es va trobar el manuscrit, amb una enquadernació deteriorada d'estil mudejar que tenia les guardes desgarrades i els fulls descosits, separats de l’enquadernació i sense numerar. Quan va ser trobat, El llibre de les herbes d'encís ja havia perdut un nombre indeterminat de pàgines, sobretot a l’inici i al final del text, però conservava 28 xilografies, gravades al boix, que reproduïen plantes sovint imaginàries o no identificades. Aquestes estampes apareixen a l'inici de cada capítol, donant nom als diferents apartats del llibre que narra l'amor d'un home llop i una dama com a alegoria del créixement espiritual.
No consta la data de publicació, però diferents autors han arribat de forma autònoma a la mateixa conclusió: el llibre s'hauria elaborat durant el primer terç del segle XX, potser cap a finals del període (Puig i Solís, J. 1986). I no obstant això, la datació ha estat objecte d'un debat confús i sensacionalista, que encara enterboleix les presentacions d'aquest document. A tall d'exemple, una edició recent de El llibre de les herbes d'encís l'anunciava com el "Decàmeron dels trobadors", oblidant inescrupolosament la intenció devocional del text i, sobretot, ocultant que res permet afirmar que estigui vinculat a la poesia occitana del segle XII, ni que es tracti d'una obra antiga.
D'entrada, els elements materials del llibre són inequívocament moderns. El suport està format per fulls de paper manufacturats a mà que, en gran part, van poder ser identificats a partir d’una marca d’aigua. La filigrana del paper permetia apreciar un unicorn que saltava por sobre del sol, i aquest emblema, amb algunes variants, havia estat utilitzat per un llinatge d’artesans de la comarca de la Costera –coneguts per la seva afiliació a la maçoneria- que van produir paper de tina fins que les tropes del general Franco afusellaren l’avi en l’ocupació de València. Es tractava d’un paper vitel·la elaborat possiblement cap al final del període, quan aquests productes artesanals es reservaven per a manufacturar obres singulars.
Bé és cert que l'enquadernació del llibre podía ser anterior a la resta dels seus elements. El dibuix gofrat de les cobertes ens mostra dos quadrants units per una decoració de llaceria i l'estil d'inspiració mudèjar queda accentuat per l'existència d'uns dibuixos més elaborats i millor ornamentats en la coberta posterior, assenylant que l'enquadernador concebia la lectura del llibre a la manera àrab, és a dir, de dreta a esquerra. Però aquest fet curiós no afecta la datació dels continguts centrals de l'obra. De fet, es podria tractar d'unes cobertes reutilitzades d'un llibre anterior, però més probablement es tracta d'un treball d'enquadernació realitzat per artesans del nord d'Àfrica, de manera que el primitivisme de les tècniques de relligament utilitzades conferien una aparença d'antiguetat al producte.
L’estudi de la lletra manuscrita tampoc va presentar dubtes. L’escriptor havia utilitzat traços i criteris de composició desconeguts per a la paleografia i destinats, presumiblement, a facilitar la comprensió de la lletra a un lector contemporani. El manuscrit imitava la lletra humanística i utilitzava majúscules gòtiques, conformant un treball d’artesania notable, amb un traç ferm i elegant, que no respectava necessàriament la morfologia original de les lletres. Els nexes i la cursivitat dels signes resultaven particularment orgànics, reflectint un estil personal que recordava el concepte xinès d’elegància cal·ligràfica: cerimoniosa i fluïda com el vent (feng-liu).
D’altra banda, la narració tenia una estructura gramatical i lèxica moderna. L’ús de certs arcaisme, així com les expressions en llengua d’oc o l’arbitrarietat del fonetisme ortogràfic semblaven respondre simplement a una voluntat efectista: hom diria que l’autor del manuscrit volia ambientar la lectura en un temps indeterminadament antic, primordial, in illo tempore.
En aquestes circumstàncies es va crear un cert consens datant l’edició del llibre, cap a finals dels anys vint del segle passat, o inclús més tard. Y la valoració dels especialistes va ser coincident: una obra curiosa però anecdòtica; l'entreteniment d'algun home de lletres que segurament va arribar a l'Arxiu Històric de Barcelona en el desordre d'una donació. Una opinió lleugerament diferent de la que va expressar l'informe del cap de la Secció de Gravats Populars del propi arxiu: “... a la espera de las conclusiones definitivas que se desprendan del estudio sistemático del legajo, nos parece oportuno considerar que, muy probablemente, el material traspapelado recoge el fruto póstumo de aquellos trabajos de recopilación folclórica que realizó incansablemente nuestro insigne maestro y antecesor en la Jefatura de la Sección de Gravados, el Sr. Don Juan Amades Gelat, tristemente fallecido durante el año del Señor de 1959”.
Continuarà
dilluns, 9 / juliol / 2007
L'origen del català
Ficció: entrega 2
El curs d'escriptura terapèutica va començar amb unes sessions de català. I després d'un parell de classes ja era evident que allà no ens ensenyarien massa res sobre l'idioma però aconseguirien persuadir-nos de la nostra ignorància. Segurament suposaven que la seva insistència ens induiria a perseverar en l'estudi de les normes ligüístiques i ressaltaven innecessàriament que per escriure en català s'havia de saber català. L'advertència era tant raonable, tant òbvia, que resultava irritant, sobretot quan insistien en la importància d'escriure sense inhibicions per corregir amb rigor. Em sentia amenaçat per un flux interminable de correccions i vaig jurar en secret, com un lladre serraller, com un advocat marrullero, aprendre tot el possible sobre aquelles normes per infringir-les amb més impunitat.
Un cop transformat imaginàriament en un bandoler lingüístic, em vaig sentir millor. I en el treball que tancava el mòdul vaig presentar un escrit sobre l'empobriment que pateixen les llengües que no es fan servir fora de la llei. Afirmava que, pel castellà, ha estat lingüísticament més creativa la presó de Carabanchel que la Real Academia de la Lengua i que l'etimologia enregistra precisament els usos impropis que permeten la sobrevivència de les paraules. Les llengües mateixes són el conjunt de les desviacions fonètiques o semàntiques compartides per un llinatge de transgressors, finalment codificades i a l'espera de que els millors mascles i les millors femelles de cada casa tornin a transgredir les normes per a fer possible la fertilitat de les paraules. Em van tornar l'exercici suspès per la banalitat d'algunes afirmacions i la manca de suport empíric de la tesis central. M'hauria pogut defensar d'aquesta qualificació injusta, però em va semblar més discret adaptarme als furors normatius, fent una curta anotació en la meva llibreta d'apunts: "kins kollons!"
Crec que la meva referècia a les presons els hi va semblar extravagant i provocativa, potser perquè comparava paraules vives com "fardar", d'orígen inequívocame canalla (de farde, un vestit d'home, un traje) amb parules mortes com "farda" (de fardell? objectes que es porten en un viatje), i porque citava a un patriota israelià que reconeixia, amb el pit farcit de medalles militars, que s'havia de perseverar en la recostrucció nacional fins que es parlés hebreu a les presons. Es van sentir aludits, perquè tothom sap que a les presons catalanes es parla en castellà, tot i que l'àrab es consolida com a segona llengüa.
En tot cas, vaig presentar un segon exercici -de recuperació- cercant el punt de ruptura en la formació del català. Volia identificar el moment en el qual es crea una estructura lingüística de bell nou, un idioma que no pot derivar-se de la parla dels avantpassats. Inevitablement vaig pensar en l'arribada dels romans a Catalunya. No a llocs com ara Empúries, on l'ocupació sembla haver-se acceptat sese massa resistència, potser fins i tot amb satisfacció, sinó terra endins, on la colonització pacífica no va ser possible.
Així vaig imaginar un relat sobre els guals del Segre on els clans ibers es van enfrontar a trenta mil soldats d’infantera i quatre mil de cavalleria que marxaven sota les ordres dels procònsols Luci Lèntul i Luci Manli Occidi amb ordres de sotmetre la gent de Ponent per sempre més i exterminar els seus caps, que els romans denominaven “reietons”. D’això fa uns 2.200 anys i ja era tard per a les habilitats diplomàtiques a l’estil de Plubi Corneli Escipió. Era l’hora de les armes, inapel·lable, sense retorn.
El campament ilerget el podem imaginar amb paraules d’en Guimerà: “...més enllà de la tenda se descobreix tot lo campament en mig d’un bosch espès d’arbres gegants que’s perden al lluny fins al horitzó”. I un dels personatges de l’obra explica com s’han reunit els guerrers ibers: “... de poble en poble... he anat cridant-los. Llevat de nins y fembres, qui te força per a arma axecar es aquí: miraho.”
La manca de documents i el romanticisme han desfigurat aquells fets per sempre. No sabrem mai què va passar, de fet no sabem mai el que passa, però en aquest cas la ignorància no ens ha estalviat algun relat. Potser va tractar-se d’una batalla menor, de tramitació expeditiva i cruel, fins i tot posterior a la presa de Lleida a sang i foc. Hi ha qui imagina els clans ibers en desbandada des del primer moment, formant partides disperses que fugien dels romans, refugiant-se als boscos o a la terra alta.
En tot cas, s’accepta que Indibil va morir lluitant i que Mandoni va ser crucificat. Ja no es creu que fossin germans, si no és en el sentit d’una fraternitat guerrera o mística i, de fet, s’ha insinuat que van inaugurar una religió secreta, els fidels de la qual encara visiten els temples de Catalunya, cada diumenge, per observar la imatge de Mandoni, clavat a la creu, presidint l’assemblea dels creients.
Entre les variants d’aquesta història, n’hi ha una que vaig sentir quan encara sortia amb gent de la federació de muntanya. Una pluja tèbia i constant al Jussà de la Noguera Pallaresa ens va portar a esmorzar amb forquilla i ganivet en un bar, parlant de la roca de les Bruixes, on havíem pensat anar. Animat pel vi o per les formes hipnòtiques de la pluja sobre els finestrals, el meu company, normalment silenciós, va explicar que en deien roca de la Bruixes perquè ja des d’època ibera les dones guaridores es reunien a dalt de la cinglera per a consultar herbes i aprendre càntics secrets.
Es veu que en aquell lloc, un estol de guerrers van consultar a la dona més sàvia sobre com acabaria la guerra contra el romà. Al matí següent es posarien en marxa per reunir-se amb els clans de la plana. I ella, després de consultar les herbes i dir els seus càntics en silenci, els hi va contestar que serien derrotats sense misericòrdia, que els seus cossos i la seva sang baixarien pel riu alimentant plantes o bèsties i que els seus noms desapareixerien oblidats per sempre, però que els fills dels fills dels seus fills, alguns de pares romans, seguirien defensant la terra en la llengua dels vencedors. La van estimbar per la paret : “Si tant coneixes el futur, bruixa, que feies aquí esperant la teva hora?”
L’Àngel Guimerà que, com qualsevol nacionalista, s’esforçava per a inventar una pàtria, va imaginar que la historia podia concloure amb les paraules de Mandoni, abans del seu suplici, expressades en el romanç catalanesch i prefabrià de la renaixença:“... que ma testa cayga botent, que al caure encara’ls llavis melehiran a Roma...”
La crònica gris
Ficció: entrega 1
Primer vaig pensar dedicar-me a la crònica negra, atret per la similitud entre el costat fosc de les nostres ciutats i una etapa en l'obtenció de l'or filosofal que els antics alquimistes denominaven nigredo, i Sant Joan de la Creu la noche oscura del alma. La intuïció inicial era simple: els fems fertilitzen la terra, els boscos enterrats es transformen en carbó o cristal·litzen en diamants per retornar la llum acumulada i potser el costat més fosc dels humans anuncia l'excel·lència o contribueix a la pau i als fruits. Però la bona gent em va advertir de seguida contra aquesta associació de idees contradictòries, inversemblants, que en tot cas haurien de ser tractades en entorns més assossegats i amb mèrits i capacitats que jo no tinc. I, sobretot, em van fer entendre que primer havia d'aprendre a expressar-me per escrit i que, amb el temps, potser arribaria a la crònica negra a partir de les cròniques blanques que pretenen proporcionar dades per analitzar o contextualitzar un succés i les cròniques grogues que aspiren a difondre o amplificar els sentiments que disparen aquests fets. La transformació alquímica de la foscor de moment m'estava vedada.
Després de pair certa frustració, vaig acabar acceptant que, efectivament, el meu projecte inicial era desaforat, i em vaig matricular en un taller d'escriptura creativa. Hi havia dues branques: una lúdica (de pagament) i una altra terapèutica (subvencionada pel Servei Català de la Salut) i, previsiblement, em van aconsellar l'escriptura terapèutica, que tenia l'inconvenient d'associar els exercicis a les prescripcions facultatives, però l'avantatge que allà a ningú no li semblaven extravagants les meves inclinacions, tot i que em van advertir que els alumnes havíem de conèixer tots els àmbits troncals, inclosos els precreatius. M'ho va dir una noia joveneta i dolça, però va aconseguir posar-me aparatosament vermell: sabia que s'estava referint a la meva ignorància del català normatiu.
De totes maneres vaig sortir de l'entrevista gairebé eufòric. M'imaginava fent botellón davant de l'ordinador que he heretat del meu fill. I m'afalagava que el meu psiquiatra -vull dir el Dr. Ariza, però sempre li dic Joan- per un cop, m'hagués felicitat per una decisió pròpia i hagués reconegut el meu esforç per adaptar-me a la realitat. A sobre, aquella solució mantenia en bona part l'atractiu del projecte inicial: em permetia realitzar un somni d'infantesa, jugant en un taller d'escriptura a ser cronista de successos, a ser un muertero, sense necessitat d'assumir la responsabilitat i la dedicació que requereix la solvència informativa.
Curiosament, durant les sessions de psicoteràpia a totes aquestes activitats les denomina "treballs" (em pregunten, per exemple, si he treballat la meva relació amb el top-less o si he treballat la meva fascinació pels rodamóns). Però just ara, tot pensant en aquest nou treball sento com retorna l'ansietat; sento que cada nou escrit suposarà un temps que no podré dedicar a conèixer els ambients que em justifiquen: els prostíbuls, els baretos de trapicheo, els descampats on s'enfronten els pandilleros a les portes de les discoteques. No sé si arribaré a treballar bé les meves relacions amb la nit, però ja des d'ara temo perdre-les. Potser escric perquè ja les estic perdent.
En tot cas, en les primeres sessions del taller vaig comprovar l'utilitat de l'enfocament cognitiu que fan servir. Per exemple, l'eix que va de la crònica groga (les emocions) a la crònica blanca (els fets) em permet endreçar millor el meu caos perceptiu i diuen que, quan hagi assolit més habilitats, m'autoritzaran a buscar lliurement un punt d'equilibri, un terme mig, on la descripció dels fets no m’impedeixi expressar alguna opinió, fins i tot valorativa. Això no obstant, els mestres entenen que la dedicació exclusiva a la crònica groga o a la blanca constitueix el senyal distintiu de les grans produccions. La cerca de la subjectivitat portaria a l'art mentre la cerca de l'objectivitat a la ciència: els dos grans camins de la veritat.
Ja dic que no estic capacitat per entrar en polèmiques, però aquesta ambició em resulta estranya: tots els funcionaris de la marca amb els que he parlat m'han assegurat, tant durant els cursets com durant alguna nit d'absenta, que no hi ha mapes per seguir aquests camins i que tots dos travessen els psicoabocadors, autèntics continents selvàtics on s'ha abandonat tot el que la humanitat ha considerat incomprensible o inútil. I per una vegada sé del que parlen, perquè jo mateix sóc del cos de recicladors voluntaris i més d'un cop he trobat gent perduda entre la deixalla, i no sempre viva. Els morts eren tractats d'acord amb protocols estrictes, però no recordo que ningú parés massa atenció en els vius que deambulaven amb força llibertat i, a voltes, formaven bandes que emprenien travesses o incursions per a trobar alguna resta de valor a l'interior dels abocadors. És molt infreqüent que algú torni amb objectes útils d'aquestes incursions i no se sap de ningú que hagi arribat al final de la selva psíquica. Una vella llegenda parla d'un tal Zaratrusta que sí ho va aconseguir, però les versions més fiables afirmen que va tornar mut.
En tot cas, les trobades d'introducció a l'escriptura terapèutica ja m'han estat útils. He après també que la nostra passió per les dicotomies (el dia i la nit, l'home i la dona, l'art i la ciència...) sembla inscrita en alguna gramàtica prèvia a qualsevol parla coneguda, és a dir, en un principi preverbal que afavoreix les bèsties que millor diferencien entre els objectes alimentaris i els indigestos, fonamentant així el nostre instint primordial d'ordre. Paradoxalment, això ens permet sobreviure tastant amb promiscuïtat aliments nocturns i diürns, grocs i blancs, o diferenciant precàriament entre presses humanes i depredadors.
En fi, haig de finalitzar aquesta nota per a començar les pràctiques. Jo hauria preferit iniciar-me directament en les zones vermelles, però en Joan, el meu psiquiatra, m'ha prescrit un seguit d'exercicis previs d'escriptura blanca: narracions històriques, informacions fàctiques o escrits hermenèutics i d'altres productes de congelador. En Joan opina que darrera la meva preferència pels territoris tòrrids hi ha pulsions autodestructives. Sé que s'equivoca però vaig cedir perquè no es qüestioni la meva voluntat d'adaptació, tot recordant-li, potser amb massa vehemència, que jo era d'una estirp que tenia acreditada la seva capacitat de supervivència en entorns hostils, i en competència contra espècies fortes, com ara les rates, els insectes i els microbis. I vaig afegir, ja francament alterat, que no formava part de les sectes apocalíptiques que en situacions de conflicte cedeixen sense lluitar, sinó a l’església simbiòtica de les dones de marineria que es va fundar quan les aigües inundaven la terra baixa, al bell mig de les catàstrofes, venerant l'autèntica parella andrògina que copularà indefinidament fins que tot l'univers esclati en un vertigen de llums i d'ombres que els nostres llibres sagrats denominen amb una expressió d'etimologia incerta: big band. En Joan va somriure, receptant-me més somnífers i facilitant-me la documentació del proper exercici d'escriptura que, estranyament, consistia en un tema lliure sobre la història de la llengua catalana.
dimarts, 27 / març / 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
